Fa uns dies, vaig viure un d’aquells moments que qualsevol pare o mare ha experimentat almenys un cop. Era l’hora de llegir amb el meu fill, però ell estava molt més interessat en jugar o fer qualsevol altra cosa que en fer la lectura. Em vaig començar a frustrar, i aquesta frustració va créixer fins a convertir-se en un enuig intens. “Per què no s’esforça? Per què no entén que llegir és important?” pensava. Però el pitjor de tot és que em sentia culpable per enfadar-me.

Quan vaig compartir aquesta experiència amb el meu terapeuta, em va fer veure una cosa que em va sacsejar: aquell enuig no era només per ell. En realitat, una part important d’aquella frustració tenia a veure amb mi mateix. Va ser llavors quan vaig entendre que estava fent una projecció: atribuïa al meu fill emocions i experiències que, en realitat, eren meves.

Aquest descobriment em va obrir els ulls. Quantes vegades reaccionem d’aquesta manera sense adonar-nos-en? Quantes vegades el nostre enuig té més a veure amb nosaltres que amb el nostre fill? Aquest post no només parla d’aquesta experiència, sinó també de les projeccions, de com identificar-les i gestionar-les, i del que podem aprendre d’elles per millorar la nostra relació amb els nostres fills i amb nosaltres mateixos.

Què són les projeccions?

Quan parlem de projeccions, estem explorant un dels mecanismes psicològics més habituals i, alhora, més desconeguts. Les projeccions passen quan atribuïm als altres qualitats, emocions o experiències que en realitat són nostres. És com si poséssim un mirall davant nostre però, en lloc de veure-hi el nostre reflex, el projectem en una altra persona.

En el context de la criança, això pot passar molt sovint. Quan el teu fill es nega a esforçar-se, potser et veus reflectit en ell: et recorda les vegades que tu no vas donar el màxim de tu mateix o aquelles ocasions en què vas evitar una tasca perquè et semblava massa difícil. La frustració que sents no és només pel seu comportament, sinó pel que aquest comportament desperta dins teu.

Però les projeccions poden distorsionar la manera com veiem els nostres fills. Si no som conscients d’elles, correm el risc de reaccionar des d’una emoció nostra, no des del que realment està passant amb el nen. Això pot fer que el nostre fill se senti mal entès o jutjat, perquè l’estem tractant com si fos una extensió de nosaltres mateixos, no com l’individu únic que és.

Identificar aquestes projeccions és el primer pas per començar a construir una relació més sana i conscient amb els nostres fills. Ens permet entendre que el que ens fa enfadar, frustrar o emocionar no sempre té a veure amb ells, sinó amb parts de nosaltres mateixos que encara necessiten atenció.

Com afecten les projeccions a les relacions?

Les projeccions poden distorsionar com veiem i interactuem amb els altres, perquè no estem responent a qui realment són, sinó a una idea o sentiment que estem projectant sobre ells.

• Amb els fills: Quan projectem, podem reaccionar de manera desproporcionada. Per exemple, potser t’enfades més del compte perquè no fa els deures, no tant pel que fa ell, sinó pel significat que tu hi atribueixes. Això pot generar tensió i fer que el nen es senti incomprès o jutjat.
• Amb altres relacions: Pot dificultar una comunicació autèntica perquè esperem que l’altre canviï, sense adonar-nos que estem projectant les nostres pròpies inseguretats o desitjos.

Com gestionar les projeccions amb els fills?

Reconèixer i treballar les projeccions pot millorar molt la relació amb els fills i amb un mateix. Aquí tens algunes estratègies:

1. Reconèixer les teves emocions

El primer pas és adonar-te del que sents. Quan t’enfades o et frustres, para un moment i pregunta’t: Aquest sentiment té a veure amb el comportament del meu fill, o és alguna cosa meva?

2. Analitzar el significat profund

Si sents que el comportament del teu fill et fa ràbia, explora el perquè. Això connecta amb el que comentaves de l’esforç personal. Pots reflexionar:

• Què em recorda aquesta situació de la meva pròpia experiència?
• Per què em resulta tan difícil veure això en el meu fill?

3. Evitar etiquetar o jutjar

Evita etiquetar el nen com a “mandrós” o “poc esforçat”. En lloc d’això, concentra’t a entendre per què actua així. Potser no és desinterès, sinó falta de motivació, cansament, o simplement que necessita un enfocament diferent.

4. Separar les teves emocions del seu comportament

Quan notis que estàs projectant, recorda que el teu fill no és responsable de les teves experiències passades. Intenta veure’l com un individu únic, amb les seves pròpies necessitats i ritmes.

5. Modelar el comportament

Els nens aprenen molt observant. Si valores l’esforç, mostra-li com t’esforces en les teves tasques sense imposar pressió. Això pot ser una manera més efectiva d’inspirar-lo.

6. Treballar en tu mateix

Com el teu terapeuta ja t’ha suggerit, aquesta és una gran oportunitat per treballar les teves pròpies creences i experiències amb l’esforç. Això pot incloure teràpia, meditació, o fins i tot escriure un diari per explorar el tema.

Eines per fomentar l’esforç sense pressió

Per ajudar el teu fill a desenvolupar una actitud positiva envers els deures sense que se senti pressionat:

• Fes que sigui divertit: Busca maneres creatives d’aprendre. Si odia les matemàtiques, potser un joc o reptes visuals poden ajudar.
• Elogia l’esforç, no el resultat: “M’agrada com t’has concentrat en aquest problema!” en lloc de “Quina bona nota!”
• Dóna-li autonomia: Permet-li triar quan i com fer els deures, sempre dins d’uns límits raonables.
• Dóna suport, no solucions: Si té dubtes, guia’l, però no resolguis els seus problemes per ell.

La importància de no fugir i tapar les emocions

Quan sents enuig o frustració, sobretot en situacions amb el teu fill, la reacció més fàcil sovint és intentar tapar-ho. Ens diem a nosaltres mateixos que no hem de mostrar enuig, que hem de ser pacients, que som adults i hauríem de controlar-nos. Però, què passa quan ho fem? Aquestes emocions no desapareixen, sinó que s’acumulen, amagades sota una superfície aparentment tranquil·la, fins que acaben esclatant o convertint-se en ressentiment.

El meu terapeuta em va fer veure que l’enuig no és dolent per si mateix. És una emoció normal, una resposta del nostre cos que ens diu que alguna cosa ens preocupa o ens incomoda. Fugir-ne no ajuda, perquè quan ignorem les nostres emocions, perdem l’oportunitat d’entendre per què les sentim i com podem gestionar-les.

En el cas amb el meu fill, vaig entendre que el primer pas era reconèixer l’enuig i permetre’m sentir-lo. Però no n’hi ha prou amb sentir-lo; cal donar-li un sentit. Per què em sento així? Quina part de mi està parlant en aquesta situació? Aquesta reflexió em va ajudar a veure que el meu enuig no venia només del que ell feia, sinó d’una experiència meva.

Un cop entès això, vaig aprendre a comunicar aquestes emocions de manera constructiva. Amb paraules senzilles i adaptades a la seva edat, li puc dir: “M’he sentit frustrat abans, però sé que això no és culpa teva. És perquè em recorda coses que jo vaig viure quan era petit.” Aquest tipus de comunicació no només m’ajuda a gestionar millor les meves emocions, sinó que també li ensenya que és segur parlar dels seus propis sentiments.

Quan no fugim de les emocions, aprenem d’elles. Ens permeten créixer i connectar-nos amb els altres des d’un lloc més autèntic. I amb els nostres fills, aquesta autenticitat és una eina poderosa per construir relacions més profundes i significatives.

Recapitulem, l’enuig (o altres emocions negatives) i com expressar-lo

L’enuig és una emoció natural i inevitable. No és dolent per si mateix, però quan es reprimeix o es manifesta de manera explosiva pot causar danys. Si el reconeixes i expresses de forma constructiva:

• Dones un exemple saludable de gestió emocional al teu fill.
• Evites que l’enuig es converteixi en ressentiment o culpa.
• Permets que el teu fill entengui que les emocions són normals i que es poden manejar de manera adequada.

Com parlar del teu enuig amb el teu fill de manera efectiva?

1. Reconèixer i validar les emocions

És important que primer entenguis el teu propi enuig. Pot ser útil fer un pas enrere i analitzar:

• Per què em sento així?
• Quina part d’aquest sentiment té a veure amb el meu fill, i quina part és meva?

Una vegada que ho tinguis clar, pots parlar amb ell des d’un espai de calma. Per exemple:

• “M’he sentit una mica enfadat abans, i he reflexionat sobre per què. No és culpa teva, però hi ha coses que m’han recordat experiències que jo vaig viure.”

2. Utilitzar un llenguatge adaptat a la seva edat

Amb sis anys, el teu fill pot entendre conceptes senzills si els expliques amb paraules clares i exemples. Pots dir:

• “Quan era petit, a vegades no m’esforçava amb els deures perquè em semblaven difícils o avorrits. Però després em sentia malament perquè no em sortien bé les coses.”

3. Mostrar vulnerabilitat

Quan comparteixes una experiència personal, li estàs ensenyant que no passa res per equivocar-se o sentir-se frustrat. També li mostres que ets humà i que aprendre dels errors és part del procés.

Exemple:

• “Jo sé com és no voler esforçar-se, perquè em passava de petit. Però també vaig aprendre que, quan ho feia, les coses milloraven. Ara vull ajudar-te perquè t’estalviïs aquelles sensacions de frustració que jo vaig tenir.”

4. Explicar per què valores l’esforç

Això el pot ajudar a entendre que no estàs exigint per molestar-lo, sinó perquè desitges el millor per a ell. Un exemple podria ser:

• “Quan ens esforcem en una cosa, encara que no sigui divertida, és com entrenar un múscul. Ens fem més forts i aconseguim fer coses que abans no podíem.”

Separar el “Jo” del meu fill

Quan som pares, és fàcil caure en la trampa de veure els nostres fills com una extensió de nosaltres mateixos. Projectem sobre ells els nostres somnis, pors i expectatives, sovint sense adonar-nos-en. Però una part essencial de la criança conscient és reconèixer que, encara que compartim un vincle profund amb els nostres fills, ells no són nosaltres.

El meu terapeuta em va ensenyar una frase que m’ha ajudat molt: “Jo sóc jo, i el meu fill és el meu fill.” Això vol dir que, encara que pugui veure parts de mi mateix reflectides en el seu comportament, ell té la seva pròpia identitat, experiències i camí. No és just per a ell carregar amb els meus conflictes interns o amb la pressió de complir les meves expectatives.

Separar el “Jo” del meu fill implica fer un esforç conscient per veure’l com un individu únic. Això vol dir:

• Observar les seves passions i interessos sense comparar-los amb els meus.
• Acceptar que el seu ritme pot ser diferent del que jo voldria.
• Preguntar-me constantment: “Aquesta emoció o expectativa que tinc és seva o meva?”

Aquesta distinció no només em permet ser un pare més empàtic, sinó que també li dóna l’espai necessari per desenvolupar la seva pròpia personalitat. Quan li dic: “Ets lliure de ser tu mateix, i jo estic aquí per acompanyar-te,” li estic enviant un missatge poderós de confiança i suport.

Separar-nos dels nostres fills no vol dir que ens desconnectem d’ells, sinó tot el contrari. És un acte d’amor que reconeix la seva autonomia i els permet explorar el món sense sentir que han de complir amb un reflex del que nosaltres som o voldríem ser.

Fomentar la responsabilitat en el fill

Una part fonamental de la criança és ensenyar als nostres fills a ser responsables. Això no vol dir simplement que facin els deures o recullin les seves joguines, sinó que aprenguin a entendre que les seves decisions tenen conseqüències i que tenen poder sobre certes parts de la seva vida. La responsabilitat no s’imposa; es fomenta.

Quan em frustro perquè el meu fill no vol llegir, és temptador voler fer-li veure per força que llegir és important. Però, obligar-lo o controlar cada detall només aconsegueix que ell percebi la lectura com una imposició i no com un hàbit positiu. Aquí és on entra la importància de responsabilitzar-lo d’una part del procés.

Estratègies per fomentar la responsabilitat:

1. Deixar-li prendre petites decisions

Permet-li escollir com, quan i fins i tot què llegir (sempre dins d’uns límits). Per exemple:

• “Vols llegir ara o després de sopar?”
• “Prefereixes aquest llibre o un conte curt?”

Aquestes opcions li donen una sensació de control i redueixen la resistència.

• Explicar-li les conseqüències de les seves accions

Els nens necessiten entendre que les seves decisions tenen un impacte. Pots dir-li, per exemple:

• “Si no practiques la lectura ara, potser a l’escola et costarà més seguir el ritme, i això pot ser frustrant.”
• “Però si llegeixes una mica cada dia, veuràs que milloraràs i et sentiràs orgullós de tu mateix.”
• Celebrar l’esforç, no només els resultats

En lloc de fixar-te en si ha llegit perfectament, elogia’l pel fet d’haver-ho intentat:

• “M’encanta com has intentat entendre aquesta paraula difícil!”

Aquest enfocament reforça la idea que el procés és tan important com l’objectiu.

• Deixar-lo experimentar les conseqüències

A vegades, cal deixar que els nens visquin petites frustracions. Si decideix no fer una tasca, potser descobrirà que després li costa més. Això no vol dir abandonar-lo, sinó permetre-li aprendre de l’experiència.

Responsabilitat amb límits i sense sobreprotecció

Permetre que els fills assumeixin responsabilitats no significa deixar-los sols ni desentendre’ns de les seves necessitats. Es tracta d’un equilibri: donar-los espai per aprendre i créixer, però dins d’un marc clar de límits i guies que els proporcionin seguretat. Els límits no són barreres, sinó punts de referència que ajuden els nens a entendre què s’espera d’ells i com moure’s pel món amb confiança.

Establir límits clars no només prevé situacions de confusió o frustració, sinó que també reforça la sensació que els acompanyem en el procés. Saber que hi ha una guia que els orienta, però que també hi ha espai per explorar i prendre decisions, els ajuda a desenvolupar habilitats fonamentals com la presa de decisions, la paciència i la perseverança.

Per exemple, pots dir-li al teu fill:

• “És la teva responsabilitat fer els deures, però si necessites ajuda, aquí estic per guiar-te.”
• “Pots decidir quan començar a llegir, però ha de ser abans de sopar.”

D’aquesta manera, li permets prendre decisions dins d’uns límits clars i raonables. Això no només fomenta la seva autonomia, sinó que li ensenya que les normes i les expectatives no són un obstacle, sinó una eina que el prepara per gestionar la seva pròpia vida.

Quan donem als nostres fills la llibertat de ser responsables dins d’un entorn segur i estructurat, els enviem el missatge que confiem en ells i en la seva capacitat per afrontar els reptes. Aquesta combinació de llibertat i límits és un regal que els ajuda a créixer amb seguretat, confiança i la capacitat d’assumir responsabilitats que els serviran tota la vida.

I tu, quan t’enfades?

Tots ens hem sentit frustrats amb els nostres fills en algun moment, especialment quan no fan el que considerem millor per a ells. Però sovint, aquestes emocions tenen més a veure amb nosaltres mateixos que amb ells. Les projeccions ens poden fer perdre de vista que els nostres fills no són extensions nostres, sinó individus amb les seves pròpies experiències, ritmes i camins.

Hem vist com identificar i gestionar aquestes projeccions, com la importància de no reprimir les emocions, sinó de reconèixer-les i comunicar-les. Hem après a separar el “Jo” del nostre fill i a fomentar la seva responsabilitat, donant-li espai per aprendre i créixer amb el nostre suport. Aquestes eines no només ens ajuden a ser millors pares, sinó que també ens ensenyen molt sobre nosaltres mateixos.

Ara és el moment de posar en pràctica aquestes reflexions:

• La pròxima vegada que et sentis frustrat o enfadat amb el teu fill, para un moment i pregunta’t: “Aquest sentiment parla més de mi que d’ell?”
• Intenta comunicar-te amb ell des de la transparència i l’empatia, explicant com et sents i per què.
• Respecta la seva individualitat i dóna-li espai per assumir responsabilitats. Recorda que equivocar-se també forma part del seu aprenentatge.

Quines emocions projectes sobre els teus fills? Com pots transformar aquestes projeccions en una oportunitat per créixer junts? Comparteix les teves experiències i reflexions als comentaris. Junts, podem construir relacions més saludables i significatives amb els nostres fills.